La JNC, torrent d'emocions

Porto militant a la Joventut Nacionalista de Catalunya des dels 16 anys. He viscut de tot, però fins avui m'havia faltat viure el què era un Congrés.

Des d'un punt de vista tècnic un congrés no és res més que la renovació de l'ideari del partit i de la seua renovació als càrrecs de direcció.

Però hi ha una part que per molt que s'expliqui, per saber què realment significa, s'ha de viure. És l'homenatge que es fa als que ens deixen quan es jubilen. Hi ha gent que porta més de deu anys de militància i de treball. Pràcticament es tracta de la meitat de la seua vida. I quan toca jubilar-se ha de ser dur que l'endemà et quedis amb un trosset menys d'ànima. És impossible reprimir les llàgrimes, tant dels que se'n van com dels que els diem adéu. Són les llàgrimes més humanes, més sinceres, més profundes. Però toca mirar endavant, i la tasca dels que se'n van no acaba pas. La tasca que tenen a dur a terme els que se'n van és ser els referents de tots aquells que encara ens queda multitud i infinitat de coses per aprendre.

Havent intentat fer el meu petit homenatge als que se'n van, vull acabar el post donant l'enhorabona i les gràcies tant al president de la JNC com a la seua vicepresidenta, el Gerard Figueras i la Marta Pascal. L'enhorabona perquè heu aconseguit revalidar la confiança dels delegats del Congrés en un percentatge altíssim que demostra la cohesió que hi ha en el sí de la nostra organització.

Les gràcies per la gran capacitat de lideratge que ha demostrat tenir el Gerard en moments realment difícils. La capacitat de mantenir d'una sola peça una organització que de manera frustrada sortosament, s'ha intentat esquerdar amb actituds inacceptables. Gràcies també per la capacitat de diàleg que han tingut la Marta i el Gerard.

I finalment gràcies per la fenya feta, i a poder ser, a fer-ne més durant aquests dos anys. Us desitjo els millors encerts! I no fa falta dir que teniu el col·lectiu de Lleida i a mi al capdavant en col·laborar en tot allò que ens necessiteu.

Visca la Joventut Nacionalista de Catalunya!

"Paraules que cap presó no pot tancar"

M'he imaginat allà prenent el sol

amb la processó de màrtirs

que s'aguanten amb l'únic os

de tenir fermes conviccions.

I tanmateix la buidor del Cel

no cobrirà els sacrificats amb or.

Una manada de llops tips de menjar cadàvers

ho celebren al sol tebi del migdia,

amarats d'alegria

M'he exiliat

en aquest lloc remot i sense sol

per fugir de l'era cristiana:

no puc acarar l'encegadora visió de la creu.

Des de l'espiral de fum al petit munt de cendra,

he buidat la copa dels màrtirs, i sento la primavera

a punt d'esclatar en el brillant brocat de milions de flors.

És negra nit i pedalo per la carretera deserta,

m'aturo en un quiosc de cigarrets.

Un cotxe em segueix, xoca contra la meva bicicleta,

i un tros d'animal em subjecta.

M'emmanillen, m'embenen els ulls

i em fiquen en un furgó policial que no va enlloc.

Un instant tremolós, un parpelleig,

m'aboca a la consciència: encara sóc viu.

Al telenotícies del Canal Central

el meu nom passa a ser "una mà negra arrestada".

I encara que els ossos sense nom dels morts

resten dempeus enmig de l'oblit,

m'aixeco recolzant-me en la inventada mentida

de dir a tothom que he experimentat la mort,

i així la "mà negra" esdevé medalla d'honor.

Tot i que sé que la mort

és un misteriós desconegut per a qui és viu,

que la mort no es pot experimentar,

i que un cop mort no la pots tornar a viure,

m'hi mantinc a frec,

i en aquest frec m'hi vaig negant.

Incomptables nits rere finestres enreixades

i tombes sota la llum dels estels

han fet aflorar els meus malsons.

A part d'una mentida,

no tinc res més

(Aquests són versos que l'activista xinès Liu Xiaobo ha fet públics per denunciar el seu empresonament amb motiu del lliurament avui del premi Nobel de la pau. Aquest text és un fragment del poema Experiencing death, part d'un llibre inèdit que Liu ha escrit des de la presó. El poema és distribuït per The New York Times. L'ARA n'ofereix una traducció d'urgència a càrrec del seu cap de llengua, Albert Pla Nualart).

Quan Hereu veu dèbil el PSC

Avui he llegit en un mitjà de comunicació una entrevista que li han fet a l'encara alcalde de Barcelona, Jordi Hereu. Segons l'entrevistador diversos analistes de la política el veuen com la veu forta del PSC. Des del meu punt de vista Hereu aprofita la debilitat del seu partit per poder ser candidat a la seua reelecció.

El Partit dels Socialistes a les eleccions de fa una setmana van patir la pitjor davallada electoral des de la recuperació de la democràcia. Aquesta davallada ha provocat que Montilla hagi posat data de punt i final al capdavant del partit al crongrés que celebraran la tardor vinent. Prometen renovació, cares noves, aire fresc, reformulació del seu discurs per tornar a ocupar un espai central de la política catalana que ara no ocupen en favor de Convergència i Unió. Com materialitzen aquesta renovació? Posant de cap de l'oposició l'encara Conseller de política territorial i cap de llista per Girona, Joaquim Nadal. No és creïble aquest procés renovador posant de cap de l'oposició una figura que ja va ser-ho a mitjans dels anys noranta. Aquest tipus de contradiccions, entre intencions i fets, fan que qualsevol partit es debiliti. No hi ha líder, no hi ha discurs. Només hi ha l'inici d'un procés de reflexió. Doncs un partit com el PSC que està en aquesta situació no es troba en condicions per proposar una alternativa a Hereu, i això ell ho sap, i juga aquesta carta. I qui no em cregui que intenti contestar-me aquesta pregunta, sap dir-me algú quina diferència hi ha entre l'Hereu de la consulta de la Diagonal amb l'Hereu d'avui? Crec que cap ni una. Però si contraposem la imatge d'un PSC en estat de shock amb la fermesa d'Hereu sembla certament que no hi hagi cap alternativa millor que ell. Però res no està decidit, queda molt partit per jugar.

Desbandada general

Mai unes eleccions havien causat un daltabaix tan gran al país. El primer fet clar i obvi és la victòria de Convergència i Unió de forma clara a tot el país impedint de forma també clara la reedició d'un tercer tripartit. El segon fet és que l'encara President de la Generalitat, José Montilla, renunciarà a la seua acta de diputat i en el proper congrés dels socialistes deixarà la primera secretaria del partit. Això pel que fa als socialistes.

Esquerra Republicana de Catalunya s'ha endut el càstig més fort en aquestes eleccions, unes eleccions que han segat la seua representació al Parlament en més de la meitat dels seus diputats i amb la pèrdua de la meitat dels seus vots. Això ha dut al seu cap de files, Joan Puigcercós, a posar a disposició del Consell Nacional del seu partit la continuïtat del seu càrrec.

Iniciativa ha patit una disminució més lleu de la seua representació típica dels partits que entren i surten dels governs, una disminució menys sorprenent que la dels seus socis, certament.

La conseqüència més important d'aquest daltabaix electoral? És que cau la representació d'Esquerra a la mesa del Parlament llevat que arribi a algun tipus d'acord amb Convergència i Unió.

Reptes? Sí. Per a qui? Per a Convergència i Unió. El principalíssim repte que se li planteja al nou govern que haurà de formar Artur Mas serà aixecar el país i traure'l de la crisi. Un altre de molt important serà atendre al transvassament de vot. Convergència i Unió ha rebut vot socialista i vot independentista. Si una cosa han demostrat aquestes eleccions és que per ser independentista no cal votar necessàriament Esquerra. Això ho vàrem sospitar el 10 de Juliol a la manifestació, i el passat diumenge va quedar pal·lès.

El repte que té Convergència i Unió, com el té des de fa 30 anys és saber fer confluir per l'eix central de la seua ideologia, que és Catalunya, les diferents sensibilitats que convergeixen a l'espai sociològic que la meua formació ocupa.

El repte que té el PSC és tant o més important que el repte que té CiU. Més que res perquè es tracta de la seua supervivència. Es troba en una cruïlla històrica. Ha de triar entre continuar sent més PSOE que PSC, o si vol ser PSC de manera desacomplexada i catalanista de debò, com ho fou des dels anys 80 com fins al Congrés de Sitges de meitats dels 90 on començaren a penetrar els corrents socialistes que avui dirigeixen el partit.

Ens esperen uns dies i uns mesos interessants perquè això només ha fet que començar. Com es mouen els diversos partits internament, i com es mouran al voltant del nou govern i l'empresa de les noves mesures per redreçar aquest país.

Jo i la meua tossuderia

Recordo que tenia 15 anys al novembre del 2003. Política? Eleccions? No entenia res de res. Només sabia que feia molt temps a casa es parlava d'un tal Maragall, que havia de guanyar les eleccions. Va sortir guanyant un tal Artur Mas. Però, ostres! Va acabar essent President el tal Maragall. No ho entenia. No havia guanyat l"altre"? CiU? PSC? Què era tot això?

Al Col·legi on estudiava cada dia ens arribava un diari gratuïtament i vaig començar a posar-me al dia. Vaig seguir amb intensitat tot el procés negociador del que havia de ser el nou govern. Esquerra Republicana es veu que podia fer capgirar les coses. I així fou, els perdedors acabaren esdevenint els guanyadors. I Zapatero dalt del balcó del Palau de la Generalitat. No em va semblar bé, gens bé. Però vaig fer la meua. No em vaig ni immutar. Va continuar passant el temps i va arribar la famosa reunió de Carod-Rovira a Perpinyà amb ETA. No entenia res, tot va semblar-me un escàndol. S'obre la ponència que havia de redactar el nou Estatut. PSC i Esquerra només volien reformar-lo, aquell tal Mas en volia fer un de nou. M'estava emprenyant ja. Sumem-li els atacs continuats de l'espanyolisme més ferotge de l'Aznar i el PP al procés de redacció al nou Estatut.

Van passar la primavera i l'estiu i n'estava fart. I a l'octubre del 2004 vaig decidir fer el pas. Vaig anar a fer-me militant de Convergència Democràtica i de les seues joventuts, la JNC. Aquell govern havia aconseguit que un jove de 16 anys acabés tirant pel dret. No feia ni un any que CiU havia sortit del govern que ja tenia gent trucant a la porta per a veure què s'hi podia fer. Això sí, tot en secret. En aquella època éram els que estàvem mal vistos. Tothom em deia que el futur era l'esquerra. Que me n'anava amb els perdedors. Sovint sortien els pactes del Majestic. Però jo vaig ser molt tossut. De la mateixa manera que Artur Mas va dirigir el partit amb pols ferm, les meues conviccions han estat fermes i no s'han mogut ni un mil·límetre. I aquí estic jo al cap de 6 anys,  i aquí hi són Artur Mas i CiU preparats per a qualsevol repte al cap de 7 anys. L'orgull de pertànyer a un projecte, l'orgull de sentir aquest projecte com a propi, l'orgull de saber que ets un petit gra de sorra enmig de milers i milers de granets fa que la recta final d'aquesta primera etapa del projecte me l'agafa amb especial il·lusió. Al final d'aquesta etapa me n'adono que al fer balanç d'aquests anys no sóc jo qui ha de sentir vergonya per pensar com penso, ni per dir el que dic, sinó que són la resta. No hi ha hagut menyspreu que se m'hagi fet que m'hagi fet fer un pas enrere.

I ara la meua responsabilitat i la de tothom d'aquest país és la de capgirar el govern del país votant el proper diumenge a l'Artur Mas a Barcelona,  l'Albert Batalla a Lleida, el Pirineu i l'Aran; en Josep Poblet a l'Ebre i al Camp de Tarragona i en Santi Vila a comarques gironines.

Només l'Albert Batalla farà que les Terres de Lleida puguin rebre l'aigua que necessitem els lleidatans i que els ecologistes ens han pres empobrint aquestes terres de manera irresponsable.

No podem deixar els joves d'aquest país i el seu futur al llimb, necessitem un gir de 180º en el nostre govern. I per tantes altres coses hem de votar CiU! No oblideu que res no està fet, però tot és possible!

Amb tu comença el canvi! :-)

Socialisme bipolar, espanyolisme tolerat

Perfectament seria possible que cada meitat del títol d'aquesta entrada pertanyés a dos articles diferents. Però com que estan intensament relacionats els uneixo per fer-ne un de sol.

Socialisme bipolar per què? Tenim un president de la Generalitat i alhora primer secretari del PSC que un dia és capaç de fer una declaració institucional atiant la gent a una manifestació de rebuig a una sentència nefasta per la nostra nació i l'endemà és capaç d'anar-se'n a la capital de l'Estat espanyol a commemorar les forces armades espanyoles i de pas commemorar un dels genocidis més brutals de tota la història que va suposar el descobriment de les Amèriques. En què quedem? Catalanisme o espanyolisme sulfúric?

Espanyolisme tolerat, per què? Si l'espanyolisme imperant del PSC existeix només és gràcies a la connivència dels seus socis: Esquerra i Iniciativa, el primer dels quals són independentistes. Sí que han gesticulat, declarat i escrit que l'assistència a la desfilada no hauria de tindre lloc, però és que el principal error d'Esquerra durant aquests 8 anys ha estat aquest: que només gesticulen, declaren i escriuen, però no fan el més important de tot que és actuar amb contundència i demostren així que la seua única voluntat real és la d'ocupar un espai de poder i de gestió.

Alguns encara crèduls, poden pensar que aquell anomenat sector catalanista del PSC encara existeix recordant tot de declaracions de figures com Montserrat Tura, Ernest Maragall o Antoni Castells. Però jo els faria una petita observació. El catalanisme del PSC mai no ha anat més enllà de demanar un grup propi al Congrés dels Diputats. Això no és catalanisme. Això és simplement una qüestió d'autoorganització interna que de cap manera no afecta aquell ciutadà que es considera catalanista o nacionalista, ni tampoc afecta per a res Catalunya com a país.

El que sí que afecta Catalunya com a país és tenir un president sucursalista i de consciència nacional dubtosa com és Montilla gràcies a l'independentisme d'Esquerra o tenir un president que reivindica el dret a decidir dels catalans en allò que els uneix més i que creu en una Catalunya nacionalment plena com és Artur Mas. Catalunya o Espanya? D'aquí un mes i escatx podrem triar.

Centralisme barceloní institucionalitzat

"Si guanyem a  Barcelona, guanyem Catalunya". Així de clar i contundent va ser fa pocs dies el President de la Generalitat a la presentació dels candidats de Barcelona.
Una mostra més d'aquella expressió tan nostrada a Lleida: Catalunya va més enllà de la Panadella... No sé que n'haurà dit d'això el cap de llista del PSC per Lleida, el senyor Joaquim Llena. Callarà davant d'aquest menyspreu del President a la resta de llistes o reivindicarà el pes de Lleida al país? Com que ja hem vist que durant aquests anys el tripartit ha destrossat la dignitat de la nostra terra, aquesta apel·lació que faig al senyor Llena no és real, simplement l'apel·lo per acabar dient-li: "Senyor Llena, nosaltres sí que som gent convençuda del que és el territori, deixi'ns fer a nosaltres". Falten 49 dies pel canvi!

Un país convuls

El panorama polític i social cada cop està més escalfat de cara cap a les eleccions catalanes. Els dos fets més trascendents de la segona meitat del 2010 són la sentència del Tribunal Constitucional i dimecres passat la vaga "general". El tercer fet que farà córrer rius de tinta serà d'aquí menys de dos mesos que són les eleccions.

Fins el dia mateix de la vaga no hi  havia caigut en el que la pròpia vaga s'hagués pogut convertir. Una vaga, tal com tinc entès, és una eina i un dret que tenen a disposició tots aquells treballadors que vegin retallats els seus drets, i que aquesta eina els ha de servir per poder-se manifestar per intentar recuperar i fins i tot ampliar el seu espectre de drets. Però com més drets, també més deures.

Doncs bé, l'altre dia, la vaga va representar de tot menys això. A la mitjanit d'aquell mateix dia es varen instal·lar els anomenats piquets informatius, que d'informatius no en tenien res. Es van col·locar a les entrades dels llocs de treball impedint violentament (en la major part dels casos, però no tots) que aquells qui  volguessin anar a treballar ho poguessin fer. Per tant, podríem parlar de piquets coactius. Les reaccions dels sindicats no foren reaccions de condemna a aquests grupuscles violents, sinó ans al contrari, obviaven tot el que fes referència a aquests fets lamentables. I a part dels piquets violents, què més se'n va desprendre del dret a la vaga?

Doncs que fessin seu el carrer els grups antisistema. Barcelona va caure immersa en el caos. Cotxes de la guàrdia urbana cremats, barricades com en els millors temps de Barcelona al segle XX, batalles campals contra les forces d'ordre, botigues saquejades, l'antic edifici del Banc de Crèdit a Barcelona ocupat i reconvertit en un "centre d'operacions" dels antisistema... i us preguntareu, hi ha alguna cosa més? Doncs sí! El número 2 de la Conselleria d'Interior, Joan Boada, d'Iniciativa, manifestant-se en comptes d'estar al seu lloc de treball intentant garantir l'ordre al país i a la ciutat. Iniciativa passarà probablement als annals com a pitjor gestora de la seguretat en aquest país en molts i molts anys. Depèn de nosaltres que això, en poc més de cinquanta dies canviï, que anem a votar i que siguem molts els que votem!

Falten 56 dies pel canvi!

Sobiranisme (català) fraticida

Jo no conec a fons els moviments socials i polítics que defensen el dret a l'autodeterminació de nacions sense estat arreu d'Europa, per exemple Escòcia o Flandes. Que no els conegui a fons no vol dir que no siga capaç de fer-me'n una idea aproximada.

No he triat aquestes dues nacions per casualitat. En aquests dos casos el seu govern és de tendència sobiranista. L'Scotish National Party prometia un referèndum per la independència per aquest 2010. Fa poques setmanes que a Flandes guanyaven les eleccions els liberals independentistes. Fins aquí tot bé. Però tant les circumstàncies internes com externes de les seues fronteres cap d'ells a curt termini preveu un referèndum sobre la independència perquè (suposo) que la cojuntura internacional i nacional no ho deu permetre. Els flamencs ara reclamen administrar els seus propis recursos abans que res. No us sona d'algun discurs més proper?

Aquí el partit més gran de Catalunya, en militants i en diputats al Parlament, Convergència i Unió diu exactament el mateix que els flamencs. Per adquirir una plena sobirania el que cal és una certa gradualitat, i aquesta gradualitat passa per una sobirania plena en matèria fiscal i finances.

En aquest país això no es pot dir. En aquest país la impaciència pot més que la raó, el bon fer i la perseverància i la persistència estan molt per sota de les baixes passions, i això pot viciar el discurs del sobiranisme. I s'acaba donant una confrontació molt estranya: sobiranistes contra sobiranistes. Els sobiranistes que volen un Estat per Catalunya al gener vinent contra els sobiranistes que creuen que això és un procés delicat i a més llarg termini.

El que fóra ideal seria que el sobiranisme (amb tots els accents possibles) tinguessin com a adversari aquells grups contraris al dret a decidir i no com ara, que el grau de sobiranisme es mesura (de forma totalment errònia) segons qui vol fer un referèndum més aviat, qui trau més estelades al carrer, qui fa una performance més visible i notòria... Això porta de manera directa a la frivolització del debat.

Algú dubta del sentiment sobiranista del SNP o dels liberals flamencs havent renunciat a curt termini a fer un referèndum per la independència? I aquí per què es qüestiona la catalanitat d'aquells que volem fer les coses bé, sense pausa i amb un objectiu clar? El sobiranisme és transversal, no pertany a cap partit, és de la gent, i això partits com Esquerra no ho tenen clar. L'adversari no és CiU, o almenys, dit d'una altra manera, Esquerra no és la meua adversària, els meus adversaris són en primer lloc el tripartit i en segon lloc el PP.

Independentisme o ànsia de protagonisme?

Durant aquest estiu hi ha hagut diversos esdeveniments que han convulsionat de manera clara la societat catalana i la seua classe política, clar està que parlo de la sentència del Tribunal Constitucional emesa sobre l'Estatut de Catalunya. També s'ha fet pal·lesa la inoperància del president del país per defendre el que havíem votat tots els catalans en el seu dia.

Ara estem immersos pel que sembla en allò que se'n sol dir la precampanya. Durant aquests dos o tres darrers anys han anat sorgint candidatures independentistes noves com ara Reagrupament i Solidaritat Catalana. També hi sumarem Esquerra Republicana de Catalunya. Es presenten a les eleccions amb projecte polític fracassat. Abans d'explicar el perquè del seu fracàs vull plantejar una pregunta: per què aquestes formacions que tenen el mateix objectiu per Catalunya es presenten per separat? Doncs perquè hi ha uns interessos personalistes i mediàtics que cap d'ells està disposat a renunciar, i al meu entendre això li resta moltíssima seriositat a la causa sobiranista.

Reprenent al que he dit abans, tots tres són projectes que abans de començar ja han fracassat:

- El d'Esquerra. Durant 23 anys de governs de Convergència i Unió no s'ha apostat d'una manera clara per la secessió política de Catalunya però mai no s'ha renunciat al dret a decidir sobre la secessió. Amb aquesta situació teníem una Esquerra que es posava a la vora de CiU presentant-se com els garants de la llibertat del nostre país i CiU com a principal obstructora d'aquesta llibertat. Amb gairebé 10 anys de tripartit tenim: un Estatut escapçat, la TV3 tancada al País Valencià, un exministre d'Indústria corresponsable d'aquest tancament de President de la Generalitat, un sistema de finançament gairebé fraudulent que fa cas omís del que diu l'Estatut, una Llei de dependència que s'empassa literalment les competències de la Generalitat en matèria social, una Llei de Consultes que per fer una consulta ens han de donar permís de Madrid... segueixo? Independència o dependència? I encara se'n senten orgullosos... Això demostra que és molt fàcil fer un discurs cridant que es morin els Borbons o és molt fàcil fer discursos davant de jovenets de 16 venent-los tota mena de coses que la botiga no disposa...

- El de Reagrupament. Va començar essent un sector crític dins la mateixa Esquerra per acabar esdevenint una escissió. La història de Reagrupament sol estar marcada per guerres internes, joc brut entre els seus dirigents i fins i tot amb la dimissió del seu màxim responsable que sortosament, al cap d'uns dies tornà a ocupar el seu lloc. Però per a més inri, amb la creació de Solidaritat Catalana, segons les informacions periodístiques, hi ha hagut una altra fuga de "reagrupats" cap a la formació de Joan Laporta. Ja vorem com acaba....

- El de Solidaritat catalana. Després d'haver-se passejat per diferents partits polítics, l'expresident del Barça potser va veure que el que se li oferia a cada casa no estava a l'alçada de les seues expectatives i va decidir tirar pel dret. Per què SC ja ha fracassat? A principis del segle XX hi va haver una sèrie de partits de tots els espectres ideològics que van unir-se per defensar els interessos de Catalunya. Joan Laporta féu una crida per la unió de tots els partits nacionalistes. Qui va respondre? Ningú. Els que sí que s'han unit han estat una sèrie de persones descontentes amb les direccions d'Esquerra i Convergència Democràtica. Per tant, l'objectiu de la unió de partits ha estat un fracàs rotund.

El que ens ha de fer reflexionar és que amb segons quins temes no es pot ni s'ha de frivolitzar, perquè llavors en comptes de sumar gent a la causa la gent se'n va. I qui no s'ho cregui que miri cap al Quebec; després de dos referèndums secessionistes actualment governen els que són partidaris de la unió amb el Canadà. Qui continuï sense creure-s'ho que mirin Euskadi; després de festejar amb el sobiranisme més clar ara governen les forces més espanyolistes i espanyolitzadores.

Ara és època de superar greus esborancs econòmics preguntant al poble de Catalunya com s'han de gestionar els seus diners. Més endavant se'ls haurà de preguntar si això d'Espanya ja s'ha acabat o no.

El doble discurs del socialisme català

Aquests dies post-sentència hem assistit a un ball de declaracions socialistes sobre quin rub s'ha d'agafar . Sort que aquest ball a alguns no ens ha fet ballar el cap.
Primer es va intentar boicotejar el lema de la manifestació d'Òmnium que hi portava treballant en aquesta marxa feia un any. No van saber respectar ni la decisió d'una organització cultural, no esperem doncs que respectin la voluntat de ser d'una nació com la nostra.
Ara ens diuen que "a veure si CiU surt de l'armari (com si això anés de gustos) sobre el posicionament envers la independència". Se'ns acusa d'independentistes com si fos quelcom dolent ser-ho i fa set anys que atien la por amb pactes amb el PP. Algú ho entèn? Jo no.
I per últim, tenim un President que no és capaç d'aprovar una resolució unitària de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional que tingui com a base la SEUA declaració institucional que tingué lloc el dia que es va conèixer que hi havia sentència. Té por probablement per les reaccions contràries dins el PSOE? Si és així on és la diferència entre PSC i PSOE? Jo no la veig. O potser tenim un President que no es creu ni ell el que diu? Doncs quina por.

Un dia històric, un dia per l'orgull

Vàrem sortir de Lleida a dos quarts i mig de tres de la tarda de Lleida. Jo estava capficat en mi mateix, tenia la incertesa de si seríem pocs o molts. Si la gent preferiria la platja o Catalunya. Si després de set anys de periple estatutari la gent ho engegaria tot a fer punyetes. Diuen que tots ens equivoquem, i aquell dia fou una de les poques vegades que m'he sentit alleujat d'equivocar-me. La gent del país va triar Catalunya, vam ser un milió cent mil segons la Guàrdia Urbana i un milió i mig segons Òmnium.

Vàrem arribar. Tots vam baixar de l'autobús amb una certa pressa. Passes llargues i ràpides. Pressa per voler formar part d'una marxa que de ben segur ocuparà un lloc en els llibres d'història d'aquí uns anys. Vaig formar part d'una marxa que marcava el principi de la fi d'un projecte obsolet, intorlerant, retrògrad...

El carrer Mallorca de Barcelona (confluència amb Gràcia) començava a estar col·lapsat de gent que no podia acabar d'entrar al cos de la manifestació. A nosaltres ens va costar poder entrar a la manifestació. Hi havia molta gent. Moltíssima. No sabia on mirar. Mirés on mirés veia senyeres, senyeres estelades, lemes, gent aplaudint i rient, cantant lemes, gralles, castellers, anxenetes que desplegaven la senyera. Allò era una festa. La festa de la veritable democràcia.

Sempre Catalunya, des de principis del segle XX el nostre país no ha fet res més que donar lliçons de democràcia i de progrés en aquest sentit, primer amb la Mancomunitat de Catalunya l'any 1912 amb Prat de la Riba al capdavant, l'any 1931 i 1932 amb la restauració de la Generalitat i l'aprovació de l'Estatut de Núria, el primer Estatut de la història de l'Estat espanyol, el 1979 amb l'Estatut de Sau i el 2006 amb l'aprovació de l'actual Estatut (a dia d'avui retallat). Com s'ha respost a aquests intents d'avançar dins del marc estatal espanyol? Amb la Mancomunitat es respongué amb un cop d'Estat de Primo de Rivera i la corresponent dictadura, durant la II República es respongué amb un altre cop d'Estat i la seua corresponent dictadura durant 40 anys, amb l'Estatut del 79 amb un intent de cop d'Estat el 23 de febrer del 1981 i durant el govern socialista amb la famosa LOAPA i el 2006 es tira pel terra la voluntat d'una nació per la sentència d'un TC totalment desacreditat i deslegitimat per maniobrar i esbocinar la voluntat popular.

Però malgrat la història, no ens trenca ningú. El dissabte dia 10 de juliol del 2010 Catalunya sortia al carrer, i aquesta sortida al carrer marca un punt d'inflexió. A partir d'ara, aquesta reacció haurà de ser gestionada. No es pot obviar. Ara que s'apropen eleccions catalanes qui vulgui pretendre el Govern del país haurà de ser conscient que l'haurà de pretendre a partir d'aquesta manifestació, a partir d'apostar pel dret a decidir. Si no és així no arribarà a governar. Aquest país ha dit prou. Prou en diversos sentits: prou de parlar a mitges els polítics, prou de permetre aquestes vexacions d'Espanya a la democràcia.

Ens deien i ens diuen que som una minoria. Ara simplement no diuen res. No deixem que l'esperit del 10-J mai no mori!

Visca Catalunya!

Què és el que li cal al nostre país?

Fa molt temps que la gent que creiem que la política serveix per a alguna cosa ens preguntem això. Què li cal a Catalunya? A Catalunya li cal un bon lideratge exercit per un bon president, en tots els àmbits.
En els temps que corren és indubtable que el que cal ara és centrar-nos sobretot, però no només, en com sortir d'una vegada per totes d'aquesta crisi que està deixant sota mínims el nostre país. Cal una nova forma de governar. Fins ara s'ha governat amb poca capacitat d'organització, amb excés de supeditació a partits d'obediència espanyola, d'una manera més vertical que horitzontal i intentant cobrir quotes ideològiques i partidistes. Ara cal sortir de la crisi, amb les eines pròpies que els catalans ens hem anat dotant al llarg d'aquests últims trenta anys, l'Estatut. Si no es respecta l'Estatut passen coses com per exemple l'incompliment del sistema de finançament, s'envaeixen les competències en matèries socials de la Generalitat i s'intenta minvar la capacitat d'acció del govern del nostre país en matèria d'educació. Com que està sobradament demostrat que el que li pugue passar a l'Estatut li passa a Catalunya, no podem deixar que un Tribunal que sembla una taverna de mal gust que ja fa massa hores que és oberta faci el que li doni la gana amb la voluntat d'un poble sencer, perquè si l'amputen, ens amputen. No s'entèn que una part del govern que existeix gràcies a que l'Estatut així ho permet no se sumi a la defensa del que ens és propi.
Hem de fer possible que el nostre govern i els governs futurs anteposin els interessos de Catalunya en el seu conjunt a qualsevol altre tipus d'interessos. Per tant, la defensa de les nostres reivindicacions no està pas renyida ni és incompatible amb la recerca de solucions per sortir d'aquest forat en el qual està el nostre país.
I per acabar, Catalunya serà allò que vulguin els catalans i quan ho vulguin.

Els grans erros a les consultes

Havent arribat ja a la segona onada de consultes i havent pogut votar a la primera he arribat a la conclusió que s'hi han comès dos errors que han provocat que a les urnes només hi anés a votar una de les dues opcions, la del SÍ.

El principal error que hi ha hagut en aquestes consultes ha estat el més rebutjable dels dos. L'endemà de la primera onada de consultes, el tretze de desembre, van sortir una sèrie de pseudopolítics que ja es postulaven com a candidats al Parlament de Catalunya en les properes eleccions. El que van fer, parlant clar i català, o el que van intentar fer, va ser intentar transformar el resultat de les consultes amb un hipotètic suport als propers comicis catalans. Estem parlant doncs d'una estafa, jo vaig anar a votar el 13-D i em vaig sentir estafat, al meu parer aquesta gent es van aprofitar d'allò més profund en una persona, en aquest cas dels sentiments del seu país.

El segon error que crec que ha mermat la participació d'una forma important és que en l'organització de les consultes no s'ha incorporat moviments partidaris del no però a favor de les consultes, perquè si hi ha gent que va a votar NO hi ha d'haver gent que està disposada a organitzar les consultes essent partidària del NO. Llavors a aquest fenomen democràtic de les consultes li manca aquell esperit de transversalitat que hauria de tenir i menysprea una opció minoritària com és el NO però alhora tan democràtica com la del SÍ.