I la dignitat del President?

La pregunta que ens hem de fer tots plegats després de veure com la premsa catalana feia front comú per defensar l'Estatut que el poble de Catalunya va votar, és qui ha de gestionar una resposta política a l'imminent retallada? Òbviament, no en dubta ningú que aquesta resposta ha de ser donada pel President del país.

Quan es defensa allò que ens és propi de manera decidida i valenta, la dignitat del país i la del President d'aquest resta intacta. Però qui són els responsables que l'autogovern del país es trobi d'aquestes maneres? Em sorprèn amb la vehemència les declaracions que fan els socialistes contra els dirigents del Partido Popular recriminant-los la seua anticatalanitat. Els dirigents socialistes haurien de saber que mitges veritats són mentides a mitges. Per què? Perquè l'Estatut no només té interposat el recurs que va presentar el PP, sinó que també en té de divers Comunitats Autònomes i un altre del Defensor del Pueblo, Enrique Múgica, nomenat pel Partido Popular l'any 2000 i militant socialista. Per tant, els dos grans partits d'àmbit estatal tenen recorregut el nostre Estatut i des de Catalunya només es critica el del Partido Popular. El que no pot fer el President del noste país, socialista, és instar als altres a retirar recursos i no ser capaç d'exigir als seus que retirin el que tenen interposat. Per això el President Montilla ens menteix, i quan es menteix per motius estrictament electorals i posa en joc la dignitat de la nostra nació no queda rastre de la seua dignitat i deixa de ser el meu President.

Arenys de Munt, el punt de partida

Les reaccions polítiques després de la consulta a Arenys de Munt (que no referèndum) ha aixecat molta polseguera en el si dels diversos partits espanyolistes com PSC, PP o Ciutadans.

El PSC en una brillant posada en escena de la seua capacitat dialèctica acusa a CDC de "deriva radical", però quan Esquerra diu que convocarà consultes allà on governa aquí no passa res. El PP demana "protecció a la Generalitat pels catalans no-nacionalistes" i Ciutadans fa el que pot.

La importància que li puguin donar els altres, als catalans ens ha d'importar ben poc i anar sumant més municipis que s'afegeixin a aquests tipus d'iniciatives com les d'Arenys. Molts poden pensar que això no té pas efectes legals, però el fet simbòlic pot crear una situació irreversible a tot el que es refereix a l'estructura de l'Estat.

A les eleccions del 12 d'abril de 1931 les forces republicanes es feren amb el control de les principals capitals de l'Estat i aquest fou un fet clau perquè el rei Alfons XIII abdiqués pel seu propi peu. A través d'unes eleccions generals Espanya passave de ser una monarquia a una república. Aparentment la consulta d'Arenys i les eleccions d'aquell gran any no tenen res a vore. Però, us imagineu que dos-cents, quatre-cents o cinc-cents municipis a tot Catalunya votessen afirmativament sobre la independència de Catalunya? La "sagrada unitat" d'Espanya quedarie en entre dit, com ho va quedar la monarquia després d'aquelles eleccions. L'Estat no ho podria resistir. Això engegaria un procés irreversible i Espanya hauria d'acceptar la realitat. Ja sabem tots què toque fer.

Haver de lamentar el ridícul

Portaven tota la setmana prèvia a la celebració de la Diada Nacional de Catalunya dient que s'oposarien a l'actuació de la cantant jueva Noa. Però no vaig imaginar-me que poguessen anar tant lluny.

El sentit que donem la majoria de catalans al nostre dia nacional és fer ressò internacional del fet català, donar a conèixer què és Catalunya i a què aspira mitjançant tota mena d'actes solemnes, entre els quals hi ha la celebració institucional a la Ciutadella. I el feixisme comunista d'aquest país en comptes de tindre en consideració això, tant la història d'aquest país com el sentit de la Diada, intenten anar de salvapàtries, en aquest cas la palestina, boicotejant artistes que ells mateixos han decidit que actuessin en el dia més important pels catalans. El principal problema que tenen és que no volen acceptar que no són res més que una immensa minoria tant en el teixit social com en el polític, que la seua ideologia no té cabuda enlloc del món ja que com la història ha demostrat, és una ideologia inviable que sol s'ha pogut i es pot mantindre a base de dictadures. El fet d'haver fracassat en democràcia i haver-los relegat a la línia de l'extraparlamentarisme els ha dut a la desesperació i a no saber com promocionar-se. I la única solució que han trobat i l'única via de canalització del seu ressentiment és xiular una artista que s'oposa, com ens oposem gairebé tots, a la violència a Israel duta a terme per Hamàs.

Noa va cantar El cant dels ocells, popularitzada pel músic català més important de tot el segle XX, Pau Casals; va cantar la cançó de la Vida és bella, l'orquestra que va acompanyar-la fou l'orquestra àrab de Barcelona, va apel·lar a la pau entre israelians i palestins i es va dirigir a tothom en la llengua d'aquest país, en català.

Per la part d'Iniciativa, doncs es va fer un ús indegut de les forces de seguretat (recordem que depenen d'Interior) ja que a periodistes se'ls demanava les acreditacions per cobrir l'acte i en canvi als esbalotadors se'ls va deixar passar, asseure's a primera fila i boicotejar l'acte amb total impunitat i deixar que Catalunya es mostrés que tenia una part del govern antisemita i que intentava esperonar el radicalisme contra els jueus i no un govern que intenta donar a conèixer Catalunya al món i a explicar què és el que som.

Els que viuen en un núvol comunista fa que percebin la realitat d'una manera distorsionada i que quan per desgràcia ocupen alguna cota de poder, ho hem de pagar els altres, ens hem de carregar de vergonya aliena i ens hem de sentir ridículs per culpa d'un govern que no ha votat la majoria del poble.

La III República (hahaha)

Entre el fiasco del finançament, entre les possibles reaccions del "President" Montilla envers l'imminent sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i els exàmens de setembre, tinc els dies bastant ocupats. I sol m'ha faltat vore als diaris que el Coordinador General d'Izquierda Unida, Cayo Lara, ha anat a explicar-li al mateix Rei d'Espanya el seu projecte d'assolir una III República. Tinc la sensació que hi ha una mà negra que ha dit, "va, donem-li més fenya al Marc i fem-lo escriure al blog".

Es pot comprendre que una part de la societat de l'Estat espanyol no estigui d'acord amb la monarquia, és a dir amb la "institució" que només es dedica a despilfarrar els nostres diners, es pot comprendre que molts voldríem que es fessen públiques les partides pressupostàries destinades a la casa reial, es pot comprendre que molts voldríem triar democràticament el cap d'Estat que per nassos hem de tindre, es pot comprendre que no s'accepti una figura i una institució imposades pel règim feixista de Franco, en definitiva, que es pot ser republicà fins al moll de l'os; però d'aquí a anar al mateix Rei i explicar-li com pretèn fer-lo fora... Cau pel seu propi pes.

Tinc curiositat per saber si el Rei, que ens té acostumats a la seua brillantor intel·lectual, acostumats a mostrar-nos com n'és de bo navegant, acostumats a ensenyar-nos com munten a cavall, ac ostumats a fer-nos veure com de bé que vestixen i "lo guapos" que estan les dones de la família real quan es posen aquells vestits de gala i tots els diamants; s'haurà rumiat una mica la proposta del dirigent comunista. No crec que tingui massa ganes de posar-se a treballar en Joan Carles, definitivament. Encara deu riure ara.

La meua opinió sobre les posicions de l'extrema esquerra, és que són uns punts de vista utòpics, que no viuen al món real, pel que fa a l'eix social. Un cop més ens ho han demostrat que al pla polític és més del mateix. M'agradarie sàpiguer si tenen un mínim de noció del que és la realitat

Torno a repetir, un pot ser republicà (com jo) i el que fas és intentar ampliar el gruix social perquè se't segueixi o es segueixi l'ideologia que tu intentes difondre, però el que trobo una sobirana tonteria, és precisament anar-li a explicar al sobirà com pretens acabar políticament (no fos cas que m'acusessen d'injúries al rei i a Espanya) amb ell.

Tenir un president indigne

Catalunya sempre ha lluitat contra tot i tothom per aconseguir el que volia. Fa tres-cents anys va perdre les llibertats i els seus drets a la Guerra de Successió. Fa poc menys de cent anys va recuperar l'embrió del que tornaria a ser la Generalitat, la Mancomunitat de Catalunya. Va recuperar l'autogovern amb el primer Estatut d'Autonomia de tota Espanya l'any mil nou-cents trenta dos. Va morir gent per aconseguir-ho, per mantindre-ho i per tornar-ho a recuperar un cop perdut. Al cap de quaranta anys Catalunya recuperava la seua autonomia, es reconeixia com a nacionalitat, era el paradigma de l'estat del benestar i la nació sense estat d'Europa amb més poder polític.

Doncs fa tres anys que estem mirant cap a Madrid, esperant impassibles la decisió de dotze que es prendran la llibertat de retallar allò que el poble de Catalunya va votar en referèndum. Em sap greu dir-ho així, però estem esperant que ens trepitgin i que ens faltin al respecte com a nació i com a poble. Corre perill l'obligatorietat d'aprendre el català, que Catalunya segueixi éssent considerada com a nació i que no tinguem símbols nacionals, sinó símbols.

Doncs bé, el President ha dit textualment: "No contribuïré al joc de la malfiança i del greuge i a la cantarella persistent". Tenir un President indigne és això, és no tenir respecte ni per la història d'aquest país ni per la gent que ho ha donat tot per aquesta terra ni sensibilitat ni respecte per la veritat. Qualificar de cantarella el no voler que ens prenguin el que és nostre, precisament és inqualificable.

I per tant, si el meu President no està disposat a defensar el que és meu, deixa de ser el meu President

Abans, després o potser mai

Aquests últims dies s'ha obert un debat, més que menys absurd, arran de la imminent sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Una manifestació, al meu entendre, és una forma pacífica per canalitzar una voluntat generalitzada. Una manifestació en cap cas, no pot pas ser un instrument de tacticisme per a veure qui la diu més grossa i qui pot esgarrapar més vots. Aquest sentit unànim que haurie de tenir crec que ja no el tindrà, perquè tothom farà la seua manifestació i un cop més, el que haurie de ser un moviment únic en defensa del que hem lluitat i hem votat com a poble, ara serà serà un seguit de concentracions partidistes.

Aquesta manifestació com a molt ha d'ésser organitzada perquè hi pugui anar el major nombre de persones. Aquesta manifestació ha de servir per fer prevaldre la nostra dignitat com a poble, que no se'ns pot trepitjar de qualsevol manera, i tenint clar això, la importància si es fa abans o després de la sentència queda bastant en entredit. Però fent-la abans penso jo que no sabem contra el que ens manifestem, què és el que volem dir i què reclamem.

Ni jo acataré, ni acceptaré cap sentència d'un tribunal totalment desprestigiat i potinejat grollerament pels dos grans partits espanyols que se'n rifen el control cada cop que un dels dos guanye les eleccions. Passi el que passi, els representants polítics netament catalanistes haurien de perdre la por a estripar les cartes i a fer obediència catalana i no espanyola, ja que qui vota el Parlament de Catalunya són els catalans i ningú més.

I per últim, només fer un advertiment al President del govern espanyol, res després de la sentència d'aquest tribunal, si se'n pot dir així, no serà igual. Com molt bé vaticina el diari francés Libération, es desencadenarà un cicló polític sense precedents.

La veritat és que espero aquesta sentència de veritat perquè serà l'argument definitiu per encetar un nou procés poltític a Catalunya que sacsejarà Espanya. Després d'aquesta sacsejada Espanya obrirà els ulls però ja serà massa tard.

Zapatero, el paradigma de la mentida

Zapatero es pensava que si no anave a guerres il·legals, que si no se li enfonsaven petroliers davant les costes, que si no li convocaven vagues generals, no pecava d'arrogant... seria un bon president. Doncs bé, el temps ha demostrat que això no és cert. Es pot ser un mal president d'una altra manera: MENTINT.

Mentint com ho porta fent des del dia que el Congrés va admetre a tràmit el projecte d'estatut al novembre del 2005. Aquells mesos fins que es va arribar al pacte Mas-Zapatero se'm van fer molt llargs quan sentia declaracions com "aquest estatut el polirem passant-lo pel ribot" o "al text no hi dirà enlloc que Catalunya és una nació". A partir d'aquí vaig deduir que no seria un camí fàcil. Encara era dels que pensaven que aquell nou "talante" ajudaria que Catalunya aconseguís més reconeixement nacional i més cotes d'autogovern.

Després que el primer tripartit demostrés que com a govern no era capaç de defensar la màxima norma que regia Catalunya, el president de CiU, Artur Mas va haver d'intervenir per evitar un fracàs estrepitós del que havia de ser el paradigma de la descentralització i del federalisme que tant en feia gala Zapatero. L'avui President de la Generalitat i llavors ministre d'Indústria, José Montilla, havia presentat 62 esmenes a l'Estatut i el llavors President Maragall estava desaparegut de l'escena, Esquerra anava lloant a diari l'obra de govern de Zapatero i anant-li votant tot i Iniciativa... ja em diràs què era el que podia fer per aturar aquell desficaci.

Passats dos i tres anys, en els quals Esquerra va demanar el NO juntament amb el PP, aquest últim recorrent l'Estatut al Tribunal Constitucional havent-lo votat el poble de Catalunya, les rodalies sense traspassar-les a la Generalitat, la posada en marxa de la Llei de la dependència envaint competències al Govern català, l'intent d'imposar des de Madrid una tercera hora de castellà a les escoles catalanes i després de la gran farsa i gran mentida que ha suposat el nou model de finançament i la nova loapa financera que està preparant la ministra Salgado arribo a la conclusió que Zapatero menteix més que parla, que en el seu projecte el federalisme i la descentralització brillen per la seua absència i que ningú ens ajudarà a fer-nos valdre com a poble i com a nació i molt menys un president espanyol, sinó que ho haurem de fer nosaltres mateixos, els catalans.

I aprofitant l'avinentesa, condemno totalment que el Conseller Saura hagi permès que Falange Española i de las JONS es manifesti el 13 de setembre a Arenys de Munt, ja que és intolerable que un partit que durant 40 anys va perseguir i torturar als que defensaven unes idees discordants amb les del franquisme, ara puguin campar lliurement pel carrer i poder accedir a l'aparell democràtic per anar en contra mateix de la democràcia. Amb això sí que considero que s'ha de demanar de forma contundent la dimissió del Conseller Saura.

Tots són la mateixa xacra

No tothom pot tindre converses amb alts càrrecs de la política. Jo fa pocs dies he tingut la sort de mantindre una llarga i intensa conversa amb un càrrec públic, més en concret un senador del PSOE. Hem tocat diversos temes: les obres del Museu Diocesà de Lleida, l'ex (per sort) ministra de Foment Magdalena Álvarez, la contundència amb la qual s'intenta acabar amb l'entorn proetarra a Euskadi i el pressumpte espionatge del PSOE a Nafarroa Bai, publicat en una revista francesa. Sens dubte en el qual hem dedicat més temps és amb la contundència del nou govern basc per intentar acabar amb l'entorn proetarra.

Ja fa temps que sospito que quan les coses en general en un país van bé tothom està més relaxat, és més flexible amb les seues postures, en fi, més obert de ment. Però quan les coses pinten bastos gairebé no hi ha discussió i les postures agafen un rumb de cent vuitanta graus en la direcció oposada.

Quan hem entrat en la qüestió he deixat clara la meua postura: no hi ha lloc per la violència al panorama polític i social. Violència de cap tipus. Però he plantejat un dubte: per què avui dia no es pot presentar ANV a les eleccions, s'intenta il·legalitzar Iniciativa Internacionalista però en canvi són legals les manifestacions que duen a terme grupuscles ultradretans com Falange, Democracia Nacional o España 2000? La diferència segons aquest dirigent ha estat "grups com Falange no fan apologia del terrorisme i els altres sí". No m'heu podia creure pas. Jo li he respòs que els etarres i aquests grups espanyolistes són dos feixismes que defensen coses diferents però que acaben usant els mateixos mètodes: la violència. També li he preguntat si s'imagina a Alemanya que a les eleccions hi concorregués el Partit Nacionalsocialista. Ha fet que no amb el cap. He recordat també que qualsevol símbol per insignificant que sigui com un tatuatge que fagin apologia del nazisme allà està durament castigat. Però aquí no, aquí tothom fa el que vol, uns i altres. I això ha dut als símbols franquistes. "Se n'han tret molts". Però també en queden molts. Jo personalment, crec que clar que si per ells fos ja serien tots fora però el que fa falta és tindre la valentia suficient com per acabar de desprendre'ns d'aquesta època nefasta per tothom, ja no només pels catalans. Hi ha d'haver una valentia suficient i una voluntat clara per acabar de trencar amb aquestes èpoques passades de dictadura i de feixisme caduc. No fem que l'Estat espanyol sigui un exemple que tingui establert en ell un sucedani de democràcia, sinó que es posi les piles i sigui un país obert i que no només és Espanya el que hi ha dins (de moment) sinó que hi ha Euskadi, Galícia, Catalunya... i fins que d'això no se n'adonin els que se n'han d'adonar no es podrà dir que Espanya és una democràcia.

De moment podem dir que l'Estat espanyol té una democràcia distreta, com algú va dir.