Tenir un president indigne

Catalunya sempre ha lluitat contra tot i tothom per aconseguir el que volia. Fa tres-cents anys va perdre les llibertats i els seus drets a la Guerra de Successió. Fa poc menys de cent anys va recuperar l'embrió del que tornaria a ser la Generalitat, la Mancomunitat de Catalunya. Va recuperar l'autogovern amb el primer Estatut d'Autonomia de tota Espanya l'any mil nou-cents trenta dos. Va morir gent per aconseguir-ho, per mantindre-ho i per tornar-ho a recuperar un cop perdut. Al cap de quaranta anys Catalunya recuperava la seua autonomia, es reconeixia com a nacionalitat, era el paradigma de l'estat del benestar i la nació sense estat d'Europa amb més poder polític.

Doncs fa tres anys que estem mirant cap a Madrid, esperant impassibles la decisió de dotze que es prendran la llibertat de retallar allò que el poble de Catalunya va votar en referèndum. Em sap greu dir-ho així, però estem esperant que ens trepitgin i que ens faltin al respecte com a nació i com a poble. Corre perill l'obligatorietat d'aprendre el català, que Catalunya segueixi éssent considerada com a nació i que no tinguem símbols nacionals, sinó símbols.

Doncs bé, el President ha dit textualment: "No contribuïré al joc de la malfiança i del greuge i a la cantarella persistent". Tenir un President indigne és això, és no tenir respecte ni per la història d'aquest país ni per la gent que ho ha donat tot per aquesta terra ni sensibilitat ni respecte per la veritat. Qualificar de cantarella el no voler que ens prenguin el que és nostre, precisament és inqualificable.

I per tant, si el meu President no està disposat a defensar el que és meu, deixa de ser el meu President

Abans, després o potser mai

Aquests últims dies s'ha obert un debat, més que menys absurd, arran de la imminent sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Una manifestació, al meu entendre, és una forma pacífica per canalitzar una voluntat generalitzada. Una manifestació en cap cas, no pot pas ser un instrument de tacticisme per a veure qui la diu més grossa i qui pot esgarrapar més vots. Aquest sentit unànim que haurie de tenir crec que ja no el tindrà, perquè tothom farà la seua manifestació i un cop més, el que haurie de ser un moviment únic en defensa del que hem lluitat i hem votat com a poble, ara serà serà un seguit de concentracions partidistes.

Aquesta manifestació com a molt ha d'ésser organitzada perquè hi pugui anar el major nombre de persones. Aquesta manifestació ha de servir per fer prevaldre la nostra dignitat com a poble, que no se'ns pot trepitjar de qualsevol manera, i tenint clar això, la importància si es fa abans o després de la sentència queda bastant en entredit. Però fent-la abans penso jo que no sabem contra el que ens manifestem, què és el que volem dir i què reclamem.

Ni jo acataré, ni acceptaré cap sentència d'un tribunal totalment desprestigiat i potinejat grollerament pels dos grans partits espanyols que se'n rifen el control cada cop que un dels dos guanye les eleccions. Passi el que passi, els representants polítics netament catalanistes haurien de perdre la por a estripar les cartes i a fer obediència catalana i no espanyola, ja que qui vota el Parlament de Catalunya són els catalans i ningú més.

I per últim, només fer un advertiment al President del govern espanyol, res després de la sentència d'aquest tribunal, si se'n pot dir així, no serà igual. Com molt bé vaticina el diari francés Libération, es desencadenarà un cicló polític sense precedents.

La veritat és que espero aquesta sentència de veritat perquè serà l'argument definitiu per encetar un nou procés poltític a Catalunya que sacsejarà Espanya. Després d'aquesta sacsejada Espanya obrirà els ulls però ja serà massa tard.

Zapatero, el paradigma de la mentida

Zapatero es pensava que si no anave a guerres il·legals, que si no se li enfonsaven petroliers davant les costes, que si no li convocaven vagues generals, no pecava d'arrogant... seria un bon president. Doncs bé, el temps ha demostrat que això no és cert. Es pot ser un mal president d'una altra manera: MENTINT.

Mentint com ho porta fent des del dia que el Congrés va admetre a tràmit el projecte d'estatut al novembre del 2005. Aquells mesos fins que es va arribar al pacte Mas-Zapatero se'm van fer molt llargs quan sentia declaracions com "aquest estatut el polirem passant-lo pel ribot" o "al text no hi dirà enlloc que Catalunya és una nació". A partir d'aquí vaig deduir que no seria un camí fàcil. Encara era dels que pensaven que aquell nou "talante" ajudaria que Catalunya aconseguís més reconeixement nacional i més cotes d'autogovern.

Després que el primer tripartit demostrés que com a govern no era capaç de defensar la màxima norma que regia Catalunya, el president de CiU, Artur Mas va haver d'intervenir per evitar un fracàs estrepitós del que havia de ser el paradigma de la descentralització i del federalisme que tant en feia gala Zapatero. L'avui President de la Generalitat i llavors ministre d'Indústria, José Montilla, havia presentat 62 esmenes a l'Estatut i el llavors President Maragall estava desaparegut de l'escena, Esquerra anava lloant a diari l'obra de govern de Zapatero i anant-li votant tot i Iniciativa... ja em diràs què era el que podia fer per aturar aquell desficaci.

Passats dos i tres anys, en els quals Esquerra va demanar el NO juntament amb el PP, aquest últim recorrent l'Estatut al Tribunal Constitucional havent-lo votat el poble de Catalunya, les rodalies sense traspassar-les a la Generalitat, la posada en marxa de la Llei de la dependència envaint competències al Govern català, l'intent d'imposar des de Madrid una tercera hora de castellà a les escoles catalanes i després de la gran farsa i gran mentida que ha suposat el nou model de finançament i la nova loapa financera que està preparant la ministra Salgado arribo a la conclusió que Zapatero menteix més que parla, que en el seu projecte el federalisme i la descentralització brillen per la seua absència i que ningú ens ajudarà a fer-nos valdre com a poble i com a nació i molt menys un president espanyol, sinó que ho haurem de fer nosaltres mateixos, els catalans.

I aprofitant l'avinentesa, condemno totalment que el Conseller Saura hagi permès que Falange Española i de las JONS es manifesti el 13 de setembre a Arenys de Munt, ja que és intolerable que un partit que durant 40 anys va perseguir i torturar als que defensaven unes idees discordants amb les del franquisme, ara puguin campar lliurement pel carrer i poder accedir a l'aparell democràtic per anar en contra mateix de la democràcia. Amb això sí que considero que s'ha de demanar de forma contundent la dimissió del Conseller Saura.

Tots són la mateixa xacra

No tothom pot tindre converses amb alts càrrecs de la política. Jo fa pocs dies he tingut la sort de mantindre una llarga i intensa conversa amb un càrrec públic, més en concret un senador del PSOE. Hem tocat diversos temes: les obres del Museu Diocesà de Lleida, l'ex (per sort) ministra de Foment Magdalena Álvarez, la contundència amb la qual s'intenta acabar amb l'entorn proetarra a Euskadi i el pressumpte espionatge del PSOE a Nafarroa Bai, publicat en una revista francesa. Sens dubte en el qual hem dedicat més temps és amb la contundència del nou govern basc per intentar acabar amb l'entorn proetarra.

Ja fa temps que sospito que quan les coses en general en un país van bé tothom està més relaxat, és més flexible amb les seues postures, en fi, més obert de ment. Però quan les coses pinten bastos gairebé no hi ha discussió i les postures agafen un rumb de cent vuitanta graus en la direcció oposada.

Quan hem entrat en la qüestió he deixat clara la meua postura: no hi ha lloc per la violència al panorama polític i social. Violència de cap tipus. Però he plantejat un dubte: per què avui dia no es pot presentar ANV a les eleccions, s'intenta il·legalitzar Iniciativa Internacionalista però en canvi són legals les manifestacions que duen a terme grupuscles ultradretans com Falange, Democracia Nacional o España 2000? La diferència segons aquest dirigent ha estat "grups com Falange no fan apologia del terrorisme i els altres sí". No m'heu podia creure pas. Jo li he respòs que els etarres i aquests grups espanyolistes són dos feixismes que defensen coses diferents però que acaben usant els mateixos mètodes: la violència. També li he preguntat si s'imagina a Alemanya que a les eleccions hi concorregués el Partit Nacionalsocialista. Ha fet que no amb el cap. He recordat també que qualsevol símbol per insignificant que sigui com un tatuatge que fagin apologia del nazisme allà està durament castigat. Però aquí no, aquí tothom fa el que vol, uns i altres. I això ha dut als símbols franquistes. "Se n'han tret molts". Però també en queden molts. Jo personalment, crec que clar que si per ells fos ja serien tots fora però el que fa falta és tindre la valentia suficient com per acabar de desprendre'ns d'aquesta època nefasta per tothom, ja no només pels catalans. Hi ha d'haver una valentia suficient i una voluntat clara per acabar de trencar amb aquestes èpoques passades de dictadura i de feixisme caduc. No fem que l'Estat espanyol sigui un exemple que tingui establert en ell un sucedani de democràcia, sinó que es posi les piles i sigui un país obert i que no només és Espanya el que hi ha dins (de moment) sinó que hi ha Euskadi, Galícia, Catalunya... i fins que d'això no se n'adonin els que se n'han d'adonar no es podrà dir que Espanya és una democràcia.

De moment podem dir que l'Estat espanyol té una democràcia distreta, com algú va dir.