La JNC, torrent d'emocions

Porto militant a la Joventut Nacionalista de Catalunya des dels 16 anys. He viscut de tot, però fins avui m'havia faltat viure el què era un Congrés.

Des d'un punt de vista tècnic un congrés no és res més que la renovació de l'ideari del partit i de la seua renovació als càrrecs de direcció.

Però hi ha una part que per molt que s'expliqui, per saber què realment significa, s'ha de viure. És l'homenatge que es fa als que ens deixen quan es jubilen. Hi ha gent que porta més de deu anys de militància i de treball. Pràcticament es tracta de la meitat de la seua vida. I quan toca jubilar-se ha de ser dur que l'endemà et quedis amb un trosset menys d'ànima. És impossible reprimir les llàgrimes, tant dels que se'n van com dels que els diem adéu. Són les llàgrimes més humanes, més sinceres, més profundes. Però toca mirar endavant, i la tasca dels que se'n van no acaba pas. La tasca que tenen a dur a terme els que se'n van és ser els referents de tots aquells que encara ens queda multitud i infinitat de coses per aprendre.

Havent intentat fer el meu petit homenatge als que se'n van, vull acabar el post donant l'enhorabona i les gràcies tant al president de la JNC com a la seua vicepresidenta, el Gerard Figueras i la Marta Pascal. L'enhorabona perquè heu aconseguit revalidar la confiança dels delegats del Congrés en un percentatge altíssim que demostra la cohesió que hi ha en el sí de la nostra organització.

Les gràcies per la gran capacitat de lideratge que ha demostrat tenir el Gerard en moments realment difícils. La capacitat de mantenir d'una sola peça una organització que de manera frustrada sortosament, s'ha intentat esquerdar amb actituds inacceptables. Gràcies també per la capacitat de diàleg que han tingut la Marta i el Gerard.

I finalment gràcies per la fenya feta, i a poder ser, a fer-ne més durant aquests dos anys. Us desitjo els millors encerts! I no fa falta dir que teniu el col·lectiu de Lleida i a mi al capdavant en col·laborar en tot allò que ens necessiteu.

Visca la Joventut Nacionalista de Catalunya!

"Paraules que cap presó no pot tancar"

M'he imaginat allà prenent el sol

amb la processó de màrtirs

que s'aguanten amb l'únic os

de tenir fermes conviccions.

I tanmateix la buidor del Cel

no cobrirà els sacrificats amb or.

Una manada de llops tips de menjar cadàvers

ho celebren al sol tebi del migdia,

amarats d'alegria

M'he exiliat

en aquest lloc remot i sense sol

per fugir de l'era cristiana:

no puc acarar l'encegadora visió de la creu.

Des de l'espiral de fum al petit munt de cendra,

he buidat la copa dels màrtirs, i sento la primavera

a punt d'esclatar en el brillant brocat de milions de flors.

És negra nit i pedalo per la carretera deserta,

m'aturo en un quiosc de cigarrets.

Un cotxe em segueix, xoca contra la meva bicicleta,

i un tros d'animal em subjecta.

M'emmanillen, m'embenen els ulls

i em fiquen en un furgó policial que no va enlloc.

Un instant tremolós, un parpelleig,

m'aboca a la consciència: encara sóc viu.

Al telenotícies del Canal Central

el meu nom passa a ser "una mà negra arrestada".

I encara que els ossos sense nom dels morts

resten dempeus enmig de l'oblit,

m'aixeco recolzant-me en la inventada mentida

de dir a tothom que he experimentat la mort,

i així la "mà negra" esdevé medalla d'honor.

Tot i que sé que la mort

és un misteriós desconegut per a qui és viu,

que la mort no es pot experimentar,

i que un cop mort no la pots tornar a viure,

m'hi mantinc a frec,

i en aquest frec m'hi vaig negant.

Incomptables nits rere finestres enreixades

i tombes sota la llum dels estels

han fet aflorar els meus malsons.

A part d'una mentida,

no tinc res més

(Aquests són versos que l'activista xinès Liu Xiaobo ha fet públics per denunciar el seu empresonament amb motiu del lliurament avui del premi Nobel de la pau. Aquest text és un fragment del poema Experiencing death, part d'un llibre inèdit que Liu ha escrit des de la presó. El poema és distribuït per The New York Times. L'ARA n'ofereix una traducció d'urgència a càrrec del seu cap de llengua, Albert Pla Nualart).

Quan Hereu veu dèbil el PSC

Avui he llegit en un mitjà de comunicació una entrevista que li han fet a l'encara alcalde de Barcelona, Jordi Hereu. Segons l'entrevistador diversos analistes de la política el veuen com la veu forta del PSC. Des del meu punt de vista Hereu aprofita la debilitat del seu partit per poder ser candidat a la seua reelecció.

El Partit dels Socialistes a les eleccions de fa una setmana van patir la pitjor davallada electoral des de la recuperació de la democràcia. Aquesta davallada ha provocat que Montilla hagi posat data de punt i final al capdavant del partit al crongrés que celebraran la tardor vinent. Prometen renovació, cares noves, aire fresc, reformulació del seu discurs per tornar a ocupar un espai central de la política catalana que ara no ocupen en favor de Convergència i Unió. Com materialitzen aquesta renovació? Posant de cap de l'oposició l'encara Conseller de política territorial i cap de llista per Girona, Joaquim Nadal. No és creïble aquest procés renovador posant de cap de l'oposició una figura que ja va ser-ho a mitjans dels anys noranta. Aquest tipus de contradiccions, entre intencions i fets, fan que qualsevol partit es debiliti. No hi ha líder, no hi ha discurs. Només hi ha l'inici d'un procés de reflexió. Doncs un partit com el PSC que està en aquesta situació no es troba en condicions per proposar una alternativa a Hereu, i això ell ho sap, i juga aquesta carta. I qui no em cregui que intenti contestar-me aquesta pregunta, sap dir-me algú quina diferència hi ha entre l'Hereu de la consulta de la Diagonal amb l'Hereu d'avui? Crec que cap ni una. Però si contraposem la imatge d'un PSC en estat de shock amb la fermesa d'Hereu sembla certament que no hi hagi cap alternativa millor que ell. Però res no està decidit, queda molt partit per jugar.

Desbandada general

Mai unes eleccions havien causat un daltabaix tan gran al país. El primer fet clar i obvi és la victòria de Convergència i Unió de forma clara a tot el país impedint de forma també clara la reedició d'un tercer tripartit. El segon fet és que l'encara President de la Generalitat, José Montilla, renunciarà a la seua acta de diputat i en el proper congrés dels socialistes deixarà la primera secretaria del partit. Això pel que fa als socialistes.

Esquerra Republicana de Catalunya s'ha endut el càstig més fort en aquestes eleccions, unes eleccions que han segat la seua representació al Parlament en més de la meitat dels seus diputats i amb la pèrdua de la meitat dels seus vots. Això ha dut al seu cap de files, Joan Puigcercós, a posar a disposició del Consell Nacional del seu partit la continuïtat del seu càrrec.

Iniciativa ha patit una disminució més lleu de la seua representació típica dels partits que entren i surten dels governs, una disminució menys sorprenent que la dels seus socis, certament.

La conseqüència més important d'aquest daltabaix electoral? És que cau la representació d'Esquerra a la mesa del Parlament llevat que arribi a algun tipus d'acord amb Convergència i Unió.

Reptes? Sí. Per a qui? Per a Convergència i Unió. El principalíssim repte que se li planteja al nou govern que haurà de formar Artur Mas serà aixecar el país i traure'l de la crisi. Un altre de molt important serà atendre al transvassament de vot. Convergència i Unió ha rebut vot socialista i vot independentista. Si una cosa han demostrat aquestes eleccions és que per ser independentista no cal votar necessàriament Esquerra. Això ho vàrem sospitar el 10 de Juliol a la manifestació, i el passat diumenge va quedar pal·lès.

El repte que té Convergència i Unió, com el té des de fa 30 anys és saber fer confluir per l'eix central de la seua ideologia, que és Catalunya, les diferents sensibilitats que convergeixen a l'espai sociològic que la meua formació ocupa.

El repte que té el PSC és tant o més important que el repte que té CiU. Més que res perquè es tracta de la seua supervivència. Es troba en una cruïlla històrica. Ha de triar entre continuar sent més PSOE que PSC, o si vol ser PSC de manera desacomplexada i catalanista de debò, com ho fou des dels anys 80 com fins al Congrés de Sitges de meitats dels 90 on començaren a penetrar els corrents socialistes que avui dirigeixen el partit.

Ens esperen uns dies i uns mesos interessants perquè això només ha fet que començar. Com es mouen els diversos partits internament, i com es mouran al voltant del nou govern i l'empresa de les noves mesures per redreçar aquest país.

Jo i la meua tossuderia

Recordo que tenia 15 anys al novembre del 2003. Política? Eleccions? No entenia res de res. Només sabia que feia molt temps a casa es parlava d'un tal Maragall, que havia de guanyar les eleccions. Va sortir guanyant un tal Artur Mas. Però, ostres! Va acabar essent President el tal Maragall. No ho entenia. No havia guanyat l"altre"? CiU? PSC? Què era tot això?

Al Col·legi on estudiava cada dia ens arribava un diari gratuïtament i vaig començar a posar-me al dia. Vaig seguir amb intensitat tot el procés negociador del que havia de ser el nou govern. Esquerra Republicana es veu que podia fer capgirar les coses. I així fou, els perdedors acabaren esdevenint els guanyadors. I Zapatero dalt del balcó del Palau de la Generalitat. No em va semblar bé, gens bé. Però vaig fer la meua. No em vaig ni immutar. Va continuar passant el temps i va arribar la famosa reunió de Carod-Rovira a Perpinyà amb ETA. No entenia res, tot va semblar-me un escàndol. S'obre la ponència que havia de redactar el nou Estatut. PSC i Esquerra només volien reformar-lo, aquell tal Mas en volia fer un de nou. M'estava emprenyant ja. Sumem-li els atacs continuats de l'espanyolisme més ferotge de l'Aznar i el PP al procés de redacció al nou Estatut.

Van passar la primavera i l'estiu i n'estava fart. I a l'octubre del 2004 vaig decidir fer el pas. Vaig anar a fer-me militant de Convergència Democràtica i de les seues joventuts, la JNC. Aquell govern havia aconseguit que un jove de 16 anys acabés tirant pel dret. No feia ni un any que CiU havia sortit del govern que ja tenia gent trucant a la porta per a veure què s'hi podia fer. Això sí, tot en secret. En aquella època éram els que estàvem mal vistos. Tothom em deia que el futur era l'esquerra. Que me n'anava amb els perdedors. Sovint sortien els pactes del Majestic. Però jo vaig ser molt tossut. De la mateixa manera que Artur Mas va dirigir el partit amb pols ferm, les meues conviccions han estat fermes i no s'han mogut ni un mil·límetre. I aquí estic jo al cap de 6 anys,  i aquí hi són Artur Mas i CiU preparats per a qualsevol repte al cap de 7 anys. L'orgull de pertànyer a un projecte, l'orgull de sentir aquest projecte com a propi, l'orgull de saber que ets un petit gra de sorra enmig de milers i milers de granets fa que la recta final d'aquesta primera etapa del projecte me l'agafa amb especial il·lusió. Al final d'aquesta etapa me n'adono que al fer balanç d'aquests anys no sóc jo qui ha de sentir vergonya per pensar com penso, ni per dir el que dic, sinó que són la resta. No hi ha hagut menyspreu que se m'hagi fet que m'hagi fet fer un pas enrere.

I ara la meua responsabilitat i la de tothom d'aquest país és la de capgirar el govern del país votant el proper diumenge a l'Artur Mas a Barcelona,  l'Albert Batalla a Lleida, el Pirineu i l'Aran; en Josep Poblet a l'Ebre i al Camp de Tarragona i en Santi Vila a comarques gironines.

Només l'Albert Batalla farà que les Terres de Lleida puguin rebre l'aigua que necessitem els lleidatans i que els ecologistes ens han pres empobrint aquestes terres de manera irresponsable.

No podem deixar els joves d'aquest país i el seu futur al llimb, necessitem un gir de 180º en el nostre govern. I per tantes altres coses hem de votar CiU! No oblideu que res no està fet, però tot és possible!

Amb tu comença el canvi! :-)

Socialisme bipolar, espanyolisme tolerat

Perfectament seria possible que cada meitat del títol d'aquesta entrada pertanyés a dos articles diferents. Però com que estan intensament relacionats els uneixo per fer-ne un de sol.

Socialisme bipolar per què? Tenim un president de la Generalitat i alhora primer secretari del PSC que un dia és capaç de fer una declaració institucional atiant la gent a una manifestació de rebuig a una sentència nefasta per la nostra nació i l'endemà és capaç d'anar-se'n a la capital de l'Estat espanyol a commemorar les forces armades espanyoles i de pas commemorar un dels genocidis més brutals de tota la història que va suposar el descobriment de les Amèriques. En què quedem? Catalanisme o espanyolisme sulfúric?

Espanyolisme tolerat, per què? Si l'espanyolisme imperant del PSC existeix només és gràcies a la connivència dels seus socis: Esquerra i Iniciativa, el primer dels quals són independentistes. Sí que han gesticulat, declarat i escrit que l'assistència a la desfilada no hauria de tindre lloc, però és que el principal error d'Esquerra durant aquests 8 anys ha estat aquest: que només gesticulen, declaren i escriuen, però no fan el més important de tot que és actuar amb contundència i demostren així que la seua única voluntat real és la d'ocupar un espai de poder i de gestió.

Alguns encara crèduls, poden pensar que aquell anomenat sector catalanista del PSC encara existeix recordant tot de declaracions de figures com Montserrat Tura, Ernest Maragall o Antoni Castells. Però jo els faria una petita observació. El catalanisme del PSC mai no ha anat més enllà de demanar un grup propi al Congrés dels Diputats. Això no és catalanisme. Això és simplement una qüestió d'autoorganització interna que de cap manera no afecta aquell ciutadà que es considera catalanista o nacionalista, ni tampoc afecta per a res Catalunya com a país.

El que sí que afecta Catalunya com a país és tenir un president sucursalista i de consciència nacional dubtosa com és Montilla gràcies a l'independentisme d'Esquerra o tenir un president que reivindica el dret a decidir dels catalans en allò que els uneix més i que creu en una Catalunya nacionalment plena com és Artur Mas. Catalunya o Espanya? D'aquí un mes i escatx podrem triar.

Centralisme barceloní institucionalitzat

"Si guanyem a  Barcelona, guanyem Catalunya". Així de clar i contundent va ser fa pocs dies el President de la Generalitat a la presentació dels candidats de Barcelona.
Una mostra més d'aquella expressió tan nostrada a Lleida: Catalunya va més enllà de la Panadella... No sé que n'haurà dit d'això el cap de llista del PSC per Lleida, el senyor Joaquim Llena. Callarà davant d'aquest menyspreu del President a la resta de llistes o reivindicarà el pes de Lleida al país? Com que ja hem vist que durant aquests anys el tripartit ha destrossat la dignitat de la nostra terra, aquesta apel·lació que faig al senyor Llena no és real, simplement l'apel·lo per acabar dient-li: "Senyor Llena, nosaltres sí que som gent convençuda del que és el territori, deixi'ns fer a nosaltres". Falten 49 dies pel canvi!