Durant aquest estiu hi ha hagut diversos esdeveniments que han convulsionat de manera clara la societat catalana i la seua classe política, clar està que parlo de la sentència del Tribunal Constitucional emesa sobre l'Estatut de Catalunya. També s'ha fet pal·lesa la inoperància del president del país per defendre el que havíem votat tots els catalans en el seu dia.
Ara estem immersos pel que sembla en allò que se'n sol dir la precampanya. Durant aquests dos o tres darrers anys han anat sorgint candidatures independentistes noves com ara Reagrupament i Solidaritat Catalana. També hi sumarem Esquerra Republicana de Catalunya. Es presenten a les eleccions amb projecte polític fracassat. Abans d'explicar el perquè del seu fracàs vull plantejar una pregunta: per què aquestes formacions que tenen el mateix objectiu per Catalunya es presenten per separat? Doncs perquè hi ha uns interessos personalistes i mediàtics que cap d'ells està disposat a renunciar, i al meu entendre això li resta moltíssima seriositat a la causa sobiranista.
Reprenent al que he dit abans, tots tres són projectes que abans de començar ja han fracassat:
- El d'Esquerra. Durant 23 anys de governs de Convergència i Unió no s'ha apostat d'una manera clara per la secessió política de Catalunya però mai no s'ha renunciat al dret a decidir sobre la secessió. Amb aquesta situació teníem una Esquerra que es posava a la vora de CiU presentant-se com els garants de la llibertat del nostre país i CiU com a principal obstructora d'aquesta llibertat. Amb gairebé 10 anys de tripartit tenim: un Estatut escapçat, la TV3 tancada al País Valencià, un exministre d'Indústria corresponsable d'aquest tancament de President de la Generalitat, un sistema de finançament gairebé fraudulent que fa cas omís del que diu l'Estatut, una Llei de dependència que s'empassa literalment les competències de la Generalitat en matèria social, una Llei de Consultes que per fer una consulta ens han de donar permís de Madrid... segueixo? Independència o dependència? I encara se'n senten orgullosos... Això demostra que és molt fàcil fer un discurs cridant que es morin els Borbons o és molt fàcil fer discursos davant de jovenets de 16 venent-los tota mena de coses que la botiga no disposa...
- El de Reagrupament. Va començar essent un sector crític dins la mateixa Esquerra per acabar esdevenint una escissió. La història de Reagrupament sol estar marcada per guerres internes, joc brut entre els seus dirigents i fins i tot amb la dimissió del seu màxim responsable que sortosament, al cap d'uns dies tornà a ocupar el seu lloc. Però per a més inri, amb la creació de Solidaritat Catalana, segons les informacions periodístiques, hi ha hagut una altra fuga de "reagrupats" cap a la formació de Joan Laporta. Ja vorem com acaba....
- El de Solidaritat catalana. Després d'haver-se passejat per diferents partits polítics, l'expresident del Barça potser va veure que el que se li oferia a cada casa no estava a l'alçada de les seues expectatives i va decidir tirar pel dret. Per què SC ja ha fracassat? A principis del segle XX hi va haver una sèrie de partits de tots els espectres ideològics que van unir-se per defensar els interessos de Catalunya. Joan Laporta féu una crida per la unió de tots els partits nacionalistes. Qui va respondre? Ningú. Els que sí que s'han unit han estat una sèrie de persones descontentes amb les direccions d'Esquerra i Convergència Democràtica. Per tant, l'objectiu de la unió de partits ha estat un fracàs rotund.
El que ens ha de fer reflexionar és que amb segons quins temes no es pot ni s'ha de frivolitzar, perquè llavors en comptes de sumar gent a la causa la gent se'n va. I qui no s'ho cregui que miri cap al Quebec; després de dos referèndums secessionistes actualment governen els que són partidaris de la unió amb el Canadà. Qui continuï sense creure-s'ho que mirin Euskadi; després de festejar amb el sobiranisme més clar ara governen les forces més espanyolistes i espanyolitzadores.
Ara és època de superar greus esborancs econòmics preguntant al poble de Catalunya com s'han de gestionar els seus diners. Més endavant se'ls haurà de preguntar si això d'Espanya ja s'ha acabat o no.
