Socialisme bipolar, espanyolisme tolerat

Perfectament seria possible que cada meitat del títol d'aquesta entrada pertanyés a dos articles diferents. Però com que estan intensament relacionats els uneixo per fer-ne un de sol.

Socialisme bipolar per què? Tenim un president de la Generalitat i alhora primer secretari del PSC que un dia és capaç de fer una declaració institucional atiant la gent a una manifestació de rebuig a una sentència nefasta per la nostra nació i l'endemà és capaç d'anar-se'n a la capital de l'Estat espanyol a commemorar les forces armades espanyoles i de pas commemorar un dels genocidis més brutals de tota la història que va suposar el descobriment de les Amèriques. En què quedem? Catalanisme o espanyolisme sulfúric?

Espanyolisme tolerat, per què? Si l'espanyolisme imperant del PSC existeix només és gràcies a la connivència dels seus socis: Esquerra i Iniciativa, el primer dels quals són independentistes. Sí que han gesticulat, declarat i escrit que l'assistència a la desfilada no hauria de tindre lloc, però és que el principal error d'Esquerra durant aquests 8 anys ha estat aquest: que només gesticulen, declaren i escriuen, però no fan el més important de tot que és actuar amb contundència i demostren així que la seua única voluntat real és la d'ocupar un espai de poder i de gestió.

Alguns encara crèduls, poden pensar que aquell anomenat sector catalanista del PSC encara existeix recordant tot de declaracions de figures com Montserrat Tura, Ernest Maragall o Antoni Castells. Però jo els faria una petita observació. El catalanisme del PSC mai no ha anat més enllà de demanar un grup propi al Congrés dels Diputats. Això no és catalanisme. Això és simplement una qüestió d'autoorganització interna que de cap manera no afecta aquell ciutadà que es considera catalanista o nacionalista, ni tampoc afecta per a res Catalunya com a país.

El que sí que afecta Catalunya com a país és tenir un president sucursalista i de consciència nacional dubtosa com és Montilla gràcies a l'independentisme d'Esquerra o tenir un president que reivindica el dret a decidir dels catalans en allò que els uneix més i que creu en una Catalunya nacionalment plena com és Artur Mas. Catalunya o Espanya? D'aquí un mes i escatx podrem triar.

Centralisme barceloní institucionalitzat

"Si guanyem a  Barcelona, guanyem Catalunya". Així de clar i contundent va ser fa pocs dies el President de la Generalitat a la presentació dels candidats de Barcelona.
Una mostra més d'aquella expressió tan nostrada a Lleida: Catalunya va més enllà de la Panadella... No sé que n'haurà dit d'això el cap de llista del PSC per Lleida, el senyor Joaquim Llena. Callarà davant d'aquest menyspreu del President a la resta de llistes o reivindicarà el pes de Lleida al país? Com que ja hem vist que durant aquests anys el tripartit ha destrossat la dignitat de la nostra terra, aquesta apel·lació que faig al senyor Llena no és real, simplement l'apel·lo per acabar dient-li: "Senyor Llena, nosaltres sí que som gent convençuda del que és el territori, deixi'ns fer a nosaltres". Falten 49 dies pel canvi!

Un país convuls

El panorama polític i social cada cop està més escalfat de cara cap a les eleccions catalanes. Els dos fets més trascendents de la segona meitat del 2010 són la sentència del Tribunal Constitucional i dimecres passat la vaga "general". El tercer fet que farà córrer rius de tinta serà d'aquí menys de dos mesos que són les eleccions.

Fins el dia mateix de la vaga no hi  havia caigut en el que la pròpia vaga s'hagués pogut convertir. Una vaga, tal com tinc entès, és una eina i un dret que tenen a disposició tots aquells treballadors que vegin retallats els seus drets, i que aquesta eina els ha de servir per poder-se manifestar per intentar recuperar i fins i tot ampliar el seu espectre de drets. Però com més drets, també més deures.

Doncs bé, l'altre dia, la vaga va representar de tot menys això. A la mitjanit d'aquell mateix dia es varen instal·lar els anomenats piquets informatius, que d'informatius no en tenien res. Es van col·locar a les entrades dels llocs de treball impedint violentament (en la major part dels casos, però no tots) que aquells qui  volguessin anar a treballar ho poguessin fer. Per tant, podríem parlar de piquets coactius. Les reaccions dels sindicats no foren reaccions de condemna a aquests grupuscles violents, sinó ans al contrari, obviaven tot el que fes referència a aquests fets lamentables. I a part dels piquets violents, què més se'n va desprendre del dret a la vaga?

Doncs que fessin seu el carrer els grups antisistema. Barcelona va caure immersa en el caos. Cotxes de la guàrdia urbana cremats, barricades com en els millors temps de Barcelona al segle XX, batalles campals contra les forces d'ordre, botigues saquejades, l'antic edifici del Banc de Crèdit a Barcelona ocupat i reconvertit en un "centre d'operacions" dels antisistema... i us preguntareu, hi ha alguna cosa més? Doncs sí! El número 2 de la Conselleria d'Interior, Joan Boada, d'Iniciativa, manifestant-se en comptes d'estar al seu lloc de treball intentant garantir l'ordre al país i a la ciutat. Iniciativa passarà probablement als annals com a pitjor gestora de la seguretat en aquest país en molts i molts anys. Depèn de nosaltres que això, en poc més de cinquanta dies canviï, que anem a votar i que siguem molts els que votem!

Falten 56 dies pel canvi!