Recordo que tenia 15 anys al novembre del 2003. Política? Eleccions? No entenia res de res. Només sabia que feia molt temps a casa es parlava d'un tal Maragall, que havia de guanyar les eleccions. Va sortir guanyant un tal Artur Mas. Però, ostres! Va acabar essent President el tal Maragall. No ho entenia. No havia guanyat l"altre"? CiU? PSC? Què era tot això?
Al Col·legi on estudiava cada dia ens arribava un diari gratuïtament i vaig començar a posar-me al dia. Vaig seguir amb intensitat tot el procés negociador del que havia de ser el nou govern. Esquerra Republicana es veu que podia fer capgirar les coses. I així fou, els perdedors acabaren esdevenint els guanyadors. I Zapatero dalt del balcó del Palau de la Generalitat. No em va semblar bé, gens bé. Però vaig fer la meua. No em vaig ni immutar. Va continuar passant el temps i va arribar la famosa reunió de Carod-Rovira a Perpinyà amb ETA. No entenia res, tot va semblar-me un escàndol. S'obre la ponència que havia de redactar el nou Estatut. PSC i Esquerra només volien reformar-lo, aquell tal Mas en volia fer un de nou. M'estava emprenyant ja. Sumem-li els atacs continuats de l'espanyolisme més ferotge de l'Aznar i el PP al procés de redacció al nou Estatut.
Van passar la primavera i l'estiu i n'estava fart. I a l'octubre del 2004 vaig decidir fer el pas. Vaig anar a fer-me militant de Convergència Democràtica i de les seues joventuts, la JNC. Aquell govern havia aconseguit que un jove de 16 anys acabés tirant pel dret. No feia ni un any que CiU havia sortit del govern que ja tenia gent trucant a la porta per a veure què s'hi podia fer. Això sí, tot en secret. En aquella època éram els que estàvem mal vistos. Tothom em deia que el futur era l'esquerra. Que me n'anava amb els perdedors. Sovint sortien els pactes del Majestic. Però jo vaig ser molt tossut. De la mateixa manera que Artur Mas va dirigir el partit amb pols ferm, les meues conviccions han estat fermes i no s'han mogut ni un mil·límetre. I aquí estic jo al cap de 6 anys, i aquí hi són Artur Mas i CiU preparats per a qualsevol repte al cap de 7 anys. L'orgull de pertànyer a un projecte, l'orgull de sentir aquest projecte com a propi, l'orgull de saber que ets un petit gra de sorra enmig de milers i milers de granets fa que la recta final d'aquesta primera etapa del projecte me l'agafa amb especial il·lusió. Al final d'aquesta etapa me n'adono que al fer balanç d'aquests anys no sóc jo qui ha de sentir vergonya per pensar com penso, ni per dir el que dic, sinó que són la resta. No hi ha hagut menyspreu que se m'hagi fet que m'hagi fet fer un pas enrere.
I ara la meua responsabilitat i la de tothom d'aquest país és la de capgirar el govern del país votant el proper diumenge a l'Artur Mas a Barcelona, l'Albert Batalla a Lleida, el Pirineu i l'Aran; en Josep Poblet a l'Ebre i al Camp de Tarragona i en Santi Vila a comarques gironines.
Només l'Albert Batalla farà que les Terres de Lleida puguin rebre l'aigua que necessitem els lleidatans i que els ecologistes ens han pres empobrint aquestes terres de manera irresponsable.
No podem deixar els joves d'aquest país i el seu futur al llimb, necessitem un gir de 180º en el nostre govern. I per tantes altres coses hem de votar CiU! No oblideu que res no està fet, però tot és possible!
Amb tu comença el canvi! :-)
