El doble discurs del socialisme català

Aquests dies post-sentència hem assistit a un ball de declaracions socialistes sobre quin rub s'ha d'agafar . Sort que aquest ball a alguns no ens ha fet ballar el cap.
Primer es va intentar boicotejar el lema de la manifestació d'Òmnium que hi portava treballant en aquesta marxa feia un any. No van saber respectar ni la decisió d'una organització cultural, no esperem doncs que respectin la voluntat de ser d'una nació com la nostra.
Ara ens diuen que "a veure si CiU surt de l'armari (com si això anés de gustos) sobre el posicionament envers la independència". Se'ns acusa d'independentistes com si fos quelcom dolent ser-ho i fa set anys que atien la por amb pactes amb el PP. Algú ho entèn? Jo no.
I per últim, tenim un President que no és capaç d'aprovar una resolució unitària de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional que tingui com a base la SEUA declaració institucional que tingué lloc el dia que es va conèixer que hi havia sentència. Té por probablement per les reaccions contràries dins el PSOE? Si és així on és la diferència entre PSC i PSOE? Jo no la veig. O potser tenim un President que no es creu ni ell el que diu? Doncs quina por.

Un dia històric, un dia per l'orgull

Vàrem sortir de Lleida a dos quarts i mig de tres de la tarda de Lleida. Jo estava capficat en mi mateix, tenia la incertesa de si seríem pocs o molts. Si la gent preferiria la platja o Catalunya. Si després de set anys de periple estatutari la gent ho engegaria tot a fer punyetes. Diuen que tots ens equivoquem, i aquell dia fou una de les poques vegades que m'he sentit alleujat d'equivocar-me. La gent del país va triar Catalunya, vam ser un milió cent mil segons la Guàrdia Urbana i un milió i mig segons Òmnium.

Vàrem arribar. Tots vam baixar de l'autobús amb una certa pressa. Passes llargues i ràpides. Pressa per voler formar part d'una marxa que de ben segur ocuparà un lloc en els llibres d'història d'aquí uns anys. Vaig formar part d'una marxa que marcava el principi de la fi d'un projecte obsolet, intorlerant, retrògrad...

El carrer Mallorca de Barcelona (confluència amb Gràcia) començava a estar col·lapsat de gent que no podia acabar d'entrar al cos de la manifestació. A nosaltres ens va costar poder entrar a la manifestació. Hi havia molta gent. Moltíssima. No sabia on mirar. Mirés on mirés veia senyeres, senyeres estelades, lemes, gent aplaudint i rient, cantant lemes, gralles, castellers, anxenetes que desplegaven la senyera. Allò era una festa. La festa de la veritable democràcia.

Sempre Catalunya, des de principis del segle XX el nostre país no ha fet res més que donar lliçons de democràcia i de progrés en aquest sentit, primer amb la Mancomunitat de Catalunya l'any 1912 amb Prat de la Riba al capdavant, l'any 1931 i 1932 amb la restauració de la Generalitat i l'aprovació de l'Estatut de Núria, el primer Estatut de la història de l'Estat espanyol, el 1979 amb l'Estatut de Sau i el 2006 amb l'aprovació de l'actual Estatut (a dia d'avui retallat). Com s'ha respost a aquests intents d'avançar dins del marc estatal espanyol? Amb la Mancomunitat es respongué amb un cop d'Estat de Primo de Rivera i la corresponent dictadura, durant la II República es respongué amb un altre cop d'Estat i la seua corresponent dictadura durant 40 anys, amb l'Estatut del 79 amb un intent de cop d'Estat el 23 de febrer del 1981 i durant el govern socialista amb la famosa LOAPA i el 2006 es tira pel terra la voluntat d'una nació per la sentència d'un TC totalment desacreditat i deslegitimat per maniobrar i esbocinar la voluntat popular.

Però malgrat la història, no ens trenca ningú. El dissabte dia 10 de juliol del 2010 Catalunya sortia al carrer, i aquesta sortida al carrer marca un punt d'inflexió. A partir d'ara, aquesta reacció haurà de ser gestionada. No es pot obviar. Ara que s'apropen eleccions catalanes qui vulgui pretendre el Govern del país haurà de ser conscient que l'haurà de pretendre a partir d'aquesta manifestació, a partir d'apostar pel dret a decidir. Si no és així no arribarà a governar. Aquest país ha dit prou. Prou en diversos sentits: prou de parlar a mitges els polítics, prou de permetre aquestes vexacions d'Espanya a la democràcia.

Ens deien i ens diuen que som una minoria. Ara simplement no diuen res. No deixem que l'esperit del 10-J mai no mori!

Visca Catalunya!